”…un futur en el que existeixi el desig i la possibilitat de pensar en el benestar i en la solidaritat. D’aquest futur, els nens i nenes són símbol, repte i garantia”

 Francesco Tonucci

 

Avui he participat en la inauguració de les jornades “El drets dels infants a la ciutat”. Una oportunitat per debatre sobre els reptes i les millores necessàries en l’espai públic perquè Barcelona sigui més apropiada per créixer i viure la infància i l’adolescència i, de retruc, per a la resta de la ciutadania perquè sigui una ciutat més comunitària, educadora, saludable, habitable i inclusiva. Unes jornades organitzades per lInstitut Municipal d’Educació (IMEB) que té la responsabilitat no només de les escoles bressol i espais familiars, i de les escoles de música municipals, sinó també d’impulsar i concretar el Projecte Educatiu de Ciutat. I l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, que és un consorci públic adscrit a l’Ajuntament i integrat també per la Diputació, la UB i la UAB que s’ha repensat el darrer any i s’ha redefinit com a instrument públic dedicat al coneixement per acompanyar polítiques locals que facin avançar els drets dels infants a la ciutat. En altres paraules, una eina que serveixi per vetllar, des del coneixement, perquè el treball de l’Ajuntament faci avançar els drets dels infants i adolescents reconeguts en la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant.

Un pont entre el coneixement i la política local per millorar les vides dels ciutadans i ciutadanes dels 0 als 17 anys a Barcelona com a persones integrals, no només com a alumnes, malalts o infants que afronten dificultats socials, que sol ser la mirada poc transversal on l’infant no està al davant ni al centre de les prioritats.

El dret a la ciutat, recollit en la Nova Agenda Urbana o Declaració de Quito d’Habitat III (octubre 2016), que reclama les ciutats per a les persones i per a la ciutadania, cal pensar-lo i concretar-lo també per als infants i adolescents, perquè tenen reconeguts uns drets humans específics i una atenció prioritària que hauria de traduir-se, entre d’altres coses,  en un entorn urbà més apropiat per créixer i aprendre. En altres paraules, que els infants se sentin “els preferits”, els ciutadans especialment cuidats per la ciutat. Aquest seria un bon indicador de que estem fent realitat el principi de l’interès superior de l’infant.

Però encara estem lluny d’això. L’urbanisme i l’espai públic no és prou inclusiu ni té suficientment en compte les necessitats específiques dels i les ciutadanes dels 0 als 17 anys, ni garanteix els seus drets al màxim desenvolupament, en especial, el dret dels infants i adolescents al descans, al temps lliure, al joc i a activitats recreatives (art.31 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant). I, tal com recordava recentment la Síndica de Greuges de Barcelona, encara és menys inclusiu amb els infants amb circumstàncies especials i per això reclamava jocs diversos, adaptats a les diverses necessitats dels infants amb diversitat funcional.

Els infants són realment uns indicadors ambientals destacats: si els veiem pel carrer, desplaçant-se i en els espais públics, indiquen un ambient sa, agradable i segur. Per aconseguir això tan important no n’hi ha prou en confiar en les tries dels adults de les famílies respecte si els fills i filles poden anar sols, cal crear oportunitats i condicions per aconseguir un espai públic apropiat en un doble sentit: per un costat, adequat per a ells i elles, amable, lliure de contaminació i trànsit excessiu, que convidi a sortir al carrer tranquils, al joc, a la trobada amb els altres, amb oportunitats de contacte amb la natura; i, per l’altre, que se l’apropiïn, que se’l sentin i facin seu i que se’n coresponsabilitzin com a ciutadans i ciutadanes que són. El programa Camí escolar, espai amic, respon a aquesta voluntat i es proposa afavorir que els nens i nenes a partir dels 8 anys vagin sols a l’escola.

En la jornada d’avui ens ha acompanyat un dels impulsors de referència d’aquesta estratègia vital per als propis infants i per al conjunt de la ciutat: Francesco Tonucci, que ho explica molt bé al seu llibre “Quan els infants diuen prou”: per tots els infants, és de gran importància recuperar espais d’autonomia per créixer, i aquest és el millor regal, perquè expressa l’afecte i la confiança dels pares i mares en les seves capacitats. Amb la millora de la qualitat de l’espai públic i intensificant estratègies com la de Camí escolar, espai amic, hem d’afavorir que com a famílies i com a ciutat els puguem fer aquest regal.

Però els nois i noies fan ús de la ciutat més enllà del camí de casa a l’escola, sabem que les oportunitats vitals i educatives que ofereix Barcelona a la infància no estan repartides equitativament i que darrera les mitjanes de la ciutat s’amaga la desigualtat: les dades del Baròmetre de l’Institut Infància ens diuen, per exemple, que mentre als barris de rendes altes els infants que no poden fer regularment activitats de lleure són un 4%, en el cas dels nens i nenes dels barris de rendes baixes són un 20%. El propi Comitè dels Drets de l’Infant de Nacions Unides ens recorda que les situacions de pobresa poden privar o condicionar l’exercici del dret al joc i a activitats recreatives, de manera que, tal com recomana el Comitè, cal tenir aquest dret especialment en compte en les polítiques d’habitatge i d’accés als espais públics dels infants amb menys oportunitats de joc i temps lliure a casa seva.

Tampoc l’impacte de la contaminació en la salut es reparteix de manera igual entre tota la ciutadania i sabem que afecta de manera especialment greu als infants i a la gent gran. La pròpia Convenció sobre els Drets de l’Infant quan reconeix el seu dret a la salut fa referència a que cal combatre la contaminació. I parlem de contaminació en sentit ample, no només de la qualitat de l’aire, sinó també de la contaminació acústica que afecta al desenvolupament dels infants. És clau, també, afavorir la mobilitat sostenible de tota la ciutat i també dels infants, tant per la seva autonomia com per la seva salut, reduint el sedentarisme i l’obesitat entre infants i adolescents.

El 2017 farà 10 anys que Barcelona va rebre el reconeixement d’UNICEF com a Ciutat Amiga de la Infància perquè comptava amb un pla d’infància i un programa de participació infantil, l’Audiència Pública de nois i noies. Avui cal actualitzar aquest compromís de la ciutat amb la infància i l’adolescència. És en aquesta voluntat que s’inscriuen polítiques impulsades per aquest govern com  les mesures contra la contaminació de l’aire amb zones de protecció especial de baixes emissions al voltant dels centres educatius; superilles, peatonalització i tancament de carrers al trànsit per a la recuperació d’espai públic pels usos de la ciutadania; mobilitat sostenible amb carrils bici pels recorreguts dins i fora dels barris i ampliant la targeta de transport públic gratuït fins als 16 anys; o la diversificació i millora de les zones de joc infantil arreu de la ciutat per reconèixer i afavorir el dret al joc.

Diu Italo Calvino que “les ciutats es poden dividir en dos tipus: aquelles que donen forma i resposta als desitjos al llarg dels anys i dels canvis, i aquelles altres en les que els desitjos fan desaparèixer la ciutat o bé desapareixen els propis desitjos.” En paraules de Tonucci, la ciutat pot ser el lloc on els desitjos ciutadans es fan realitat i es materialitzen, o en canvi, també pot ser el lloc on els desitjos dels habitants més potents i prepotents, per les seves especulacions, pel seu egoisme, pels seus cotxes i interessos particulars la corrompin i la facin desaparèixer. En aquest darrer cas, la ciutat fa desaparèixer els desitjos de la gent gran que vol passejar, dels infants que volen i necessiten jugar, dels joves que es volen trobar.

Per tant, cada ciutat ha de buscar la seva pròpia manera de respondre i gestionar els desitjos per ser un lloc de benestar, saludable, de solidaritat, de trobada, de joc… i nosaltres volem sentir-nos orgulloses de Barcelona com una ciutat de drets i de desitjos realitzables, començant pel començament: per la infància.