Enguany la marató de TV3 tracta sobre l’Ictus, la pèrdua de les funcions cerebrals producte de problemes en els vasos sanguinis que arriben al cervell. En els darrers anys s’ha aconseguit un augment de la supervivència de persones afectades per aquesta dolència, però sovint amb seqüeles de diversos tipus. De fet l’ictus és avui la primera causa mèdica de discapacitat.

Precisament aquestes efectes perjudicials i permanents que provoca l’ictus fan que sigui un cas paradigmàtic de la importància de vincular cuidar i curar com a dos aspectes imprescindibles i indissociables de la salut. Perquè tendim a entendre la salut simplement com l’absència de malaltia. Des d’aquest punt de vista, la funció dels sistemes de salut pública hauria de ser curar. La realitat, però, no s’ajusta a aquest esquema tan bàsic. Primer perquè, com sabem sobradament, no totes les malalties es curen, moltes deixes seqüeles, com és el cas de l’ictus. Més aviat el que hem d’aprendre és a conviure amb elles i posar tots els recursos per aconseguir la millor qualitat de vida. Segon, perquè no totes les malalties s’atenen adequadament a la visita del metge o al quiròfan. El tractament, l’atenció i el desenvolupament de la persona abans i després del metge és tan clau com el que passa dins l’hospital. I en canvi tendim a menysprear-ho. I tercer, perquè sabem que el context social influeix i molt en l’estat de la salut de les persones. Fins al punt que l’esperança de vida és fins a 11 anys més curta a Torre Baró que a Pedralbes. Sí, la realitat social en la que vius condiciona la teva salut.

I tanmateix, allò certament paradoxal és que ens podem gastar milers d’euros en una operació a cor obert, però ben pocs o cap en el tractament i cura posterior d’aquella mateixa persona. El que pot provocar més fàcilment recaigudes o empitjorament de la dolència. O per seguir amb l’exemple que ens ocupa, l’ictus, no té sentit que tota l’atenció que gaudeix el pacient dins de l’hospital es converteixi en desatenció i despreocupació un cop té l’alta mèdica. Com si a partir d’aquell moment no tingués ja un problema de salut i no requerís una atenció tan o més important com la que ha rebut dins de l’hospital.

En definitiva, si realment ens preocupa la salut, ens ha de preocupar moltíssim l’atenció i l’acompanyament de la persona abans, durant i després de la intervenció d’una metgessa o d’un metge. Els problemes de salut i els problemes socials són dues cares de la mateixa moneda.

Això té un nom: es diu “cura”. Cuidar-nos, sí, i cuidar dels altres. Aquella bella, i vella, tasca que històricament ha recaigut de manera injusta només sobre les esquenes de les dones (i que alguns voldrien que continués així).

Per això és essencial construir un model d’atenció integrada social i sanitària. Aquesta ha estat una prioritat des de que vam arribar al govern de Barcelona. Una perspectiva sociosanitària que situa en el centre a la persona i a les seves necessitats, així com al seu entorn familiar i social, al qual ha d’adaptar-se el servei mèdic i social, i no a l’inrevés. Un canvi radical en la concepció i el model d’intervenció que es basa en l’autonomia i el dret a decidir de les persones. Un plantejament que és coherent amb l’objectiu de combatre les desigualtats socials, un dels determinants de la salut.

Un exemple en marxa d’aquesta prioritat sociosanitària és el Pla de Retorn a Domicili impulsat per l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci Sanitari, un projecte pilot que es va iniciar el febrer de 2016 començant amb l’atenció a persones amb seqüeles d’ictus que han estat hospitalitzades. El pla es centra en les necessitats de la persona i el seu entorn per promoure al màxim la seva autonomia i articula l’atenció al domicili integrant diverses intervencions i serveis coordinats (socials, rehabilitadors i d’atenció primària de salut).

Per cert, que aquest model és necessari que sigui impulsat des de les institucions públiques perquè tothom el necessita, però no tothom el podria pagar. Per això el seu finançament haurà de sortir de la solidaritat i l’altruisme que representen i garanteixen millor que cap altre mecanisme els nostres impostos. Si activitats com la Marató de TV3 tenen un sentit no és tant el recapte de diners, sinó el de cridar l’atenció sobre problemes socio-sanitaris poc coneguts, i sobretot per reivindicar un cop més la importància clau, insubstituïble, de l’Estat del Benestar. Els diners recaptats sempre són d’agrair, però sense salut i serveis socials públics, seria una gota d’aigua en el desert. Són aquests serveis públics i el sistema fiscal que els sustenta els qui no podem deixar d’enfortir i reforçar.

Aquesta és una realitat que anirà a més. Aquesta tasca de cura serà cada cop més rellevant en la mesura que la societat es va envellint. Es evident que li anem guanyant temps a la vida, però és igualment important guanyar en qualitat. Per això estem multiplicant les nostres actuacions en aquest sentit, amb la constitució de la Taula d’Atenció Integral Social i Sanitària composta per representants del govern de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona, del Consorci Sanitari i del Consorci de Serveis Socials de Barcelona, que té per objectiu ampliar les pràctiques i els projectes sociosanitaris. Com amb la integració dels sistemes d’informació de salut i serveis socials per tal d’aconseguir que es comparteixin els informes d’un i altre servei.

Per fer de Barcelona una ciutat en la què es cura i es cuida és imprescindible enfortir l’atenció social i sanitària i fer-ho des d’una perspectiva integral, transformadora i empoderadora de les persones.

Facebook Comments

Website Comments

  1. Jordi
    Respon

    Doncs sí que és fonamental que les administracions públiques atenguin les necessitats de les persones amb diversitat funcional adquirida i que assumeixin tasques de cura en part i facilitin a les famílies suport per les tasques de cura.
    Malauradament, a la nostra societat manca molt aquest suport públic.
    Endavant!

Post a comment