Innovar sembla ser una paraula clau del segle XXI. Innovació tecnològica, innovació social, innovació educativa… Perquè la innovació va lligada als canvis, i els canvis impliquen innovació. I com diu Joan Subirats, aquesta no és una època de canvis, sinó més aviat un canvi d’època, així que és normal que la innovació sigui protagonista.

En definitiva, avui la innovació sembla la resposta per a tot. També per a l’educació. La innovació educativa ha agafat una forta embranzida i un creixent protagonisme públic.

Però davant de tan aparent consens cal reprendre la qüestió originària. Si la innovació educativa és la resposta… quina era la pregunta? Aquesta és la qüestió clau.

Que en definitiva és una altra manera de preguntar-se: Per a què volem realment la innovació educativa? Perquè la volem impulsar realment?

Potser és perquè està de moda. O és només una estratègia per guanyar quota de mercat, com a instrument de distinció, i així guanyar més estudiants-clients, en definitiva. O potser només pretenem que serveixi per treure millors notes en els informes PISA o un major índex d’accés a la universitat, i així presumir un cop l’any de la comparació amb la resta de països.

Crec que si fos així, ens estaríem equivocant. Per això cal recuperar la raó de ser de la innovació educativa, el seu valor intrínsec.

La innovació educativa ha de servir per entendre el món en què vivim i per obtenir eines per transformar-lo i millorar-lo. La innovació ha de servir per desenvolupar les diferents capacitats de la persona i per posar en valor les seves múltiples virtuts. La innovació educativa ha de servir per integrar, per acollir, per cuidar, per créixer humanísticament.

En definitiva, considero que la innovació educativa és la resposta a la pregunta de com pot contribuir l’educació a assolir una societat més justa, més ètica i més sostenible formada per éssers humans lliures, feliços, fraterns.

I això vol dir que la innovació educativa té a veure, i molt, amb una metodologia. Però té a veure també amb altres qüestions, com integració de la diversitat, com combat de les desigualtats, com acció comunitària. La innovació educativa cal que sigui també un mecanisme que estimuli la corresponsabilitat de la societat en la qual es viu. No hi ha veritable innovació educativa sense plena integració de la diversitat i sense combat de les desigualtats. Tan important com l’excel·lència és l’equitat.

Un dels primers pedagogs catalans impulsors de la innovació educativa, Francesc Ferrer i Guàrdia, deia: “L’escola moderna pretén combatre tots els prejudicis que dificulten l’emancipació total de l’individu, i per això consisteix a inculcar en la infància l’afany per conèixer l’origen de totes les injustícies socials, per a que, en el seu coneixement, puguin després combatre-les i oposar-se a elles”. Una educació, doncs, crítica amb la societat en la qual es viu, que combati el dogma, els mites, el pensament dominant, que estimuli el pensament crític i autònom.

Aquesta frase en un món desigual, discriminatori i injust com el que vivim, agafa plena vigència.
I per tant la innovació no pot anar deslligada de les condicions socials ni de la configuració mateixa del sistema educatiu.

En aquest sentit, doncs, la innovació educativa no va lligada necessàriament a disposar de molts recursos. Però és evident que tampoc pot desentendre’s de la importància de dotar de més recursos l’educació pública. No pot ser, en definitiva, una excusa per fer més amb menys i per traslladar la responsabilitat als centres. Especialment després d’anys de dures retallades.

I això implica també el respecte als diferents projectes i intensitats, a l’autonomia de centre, alhora que s’impulsa el treball cooperatiu en xarxa. Amb aquesta voluntat vam presentar el passat dijous dia 18 el programa Xarxes per al canvi. Un programa que té per objectiu impulsar la innovació educativa i assegurar que tots els centres de Barcelona estiguin immersos en algun procés de millora sostenible, generant sinergies i aprofitant el millor de tots els actors implicats.

Aquí no es tracta de presumir de ser els millors, sinó de fer pinya, i de donar-nos suport uns als altres.
Som conscients que només es pot fer bé amb qui hi treballa i hi té experiència i coneixement directe. Per això vull agrair també a Escola Nova 21, l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Associació de mestres Rosa Sensat, per participar d’aquest programa junt amb el Consorci d’Educació de Barcelona.

I vull acabar deixant clar que per a aquest govern municipal i particularment per mi com a Tinenta d’Alcaldia de Drets Socials la innovació educativa comptarà amb l’impuls i el lideratge públic i institucional, i sempre entesa en els termes que he comentat. Crec que, malauradament, les institucions públiques d’aquest país han estat massa temps reticents, si no directament contràries, a la innovació educativa, i per tant a assumir ni el lideratge, ni tan sols el suport o acompanyament en aquesta experiència. I crec que en educació, com en tots els drets bàsics, el lideratge públic és garantia d’equitat.

Facebook Comments

Website Comments

  1. Boris Mir
    Respon

    Agraeixo molt aquest comentari, com a educador i professor d’educació de secundària de l’escola pública, però també com a pare i ciutadà. Molts cops he trobat a faltar que la innovació educativa comptés amb l’impuls i el lideratge públic i institucional que necessita, en les tres dimensions de docent, ciutadà i pare.

    Perquè l’educació de qualitat que necessiten els nostres infants i joves no passa només per una innovació que actualitzi les escoles: passa per repensar el propòsit de l’educació en un món complex, globalitzat, connectat i socialment injust, per fonamentar metodologies, per avaluar al servei de l’aprenentatge i per reformular l’organització escolar a fons i amb recursos.

    Que sigui en confluència de persones i institucions diverses, transversal i en xarxa ens dota de condicions de possibilitat. Caldrà, però, treballar fort per superar el simple marc escolar, les inèrcies institucionals i les diferències partidistes que, siguem realistes, seran reptes a superar. I caldrà implicar a tota la societat en aquesta transformació inajornable perquè ens exigeixi, a tots els agents socials i educatius, l’educació que ens mereixem com a societat.

    Jo em prenc molt seriosament aquest compromís que expressa el text i m’hi sumo amb totes les meves forces. Tot és camí, fem-lo junts.

    Gràcies, de veritat.

Post a comment