El sensellarisme és, per sobre de tot, el resultat de la falta d’accés a l’habitatge. Sembla obvi, atenent al seu propi nom, però sovint no ho pensem en aquesta clau. Ho atribuïm a problemes estrictament personals.

 Però no podem oblidar que els preus del lloguer van pujar a Barcelona un 15% l’any passat, que ja han superat els nivells previs a la crisi i que la nostra és avui la ciutat amb els lloguers més cars d’Espanya. Algú pot pensar que això no té un efecte en la situació del sensellarisme?

Fa unes setmanes presentàvem l’enquesta realitzada a usuàries de serveis socials. Un 65% de les persones usuàries de serveis socials viuen de lloguer quan la mitjana de Barcelona és només d’un 30%.

És a dir, són els sectors més vulnerables als qui més els afecta l’alça de preus de lloguer, i evidentment un alça així dels preus de lloguer empeny més i més gent a la pobresa i l’exclusió. El resultat d’aquestes dues dinàmiques és cada cop més gent dins d’una espiral de precarietat de l’habitatge, que és igual a precarietat vital.I en particular la nova bombolla immobiliària està condemnant a les persones més colpejades per la pobresa a una situació d’exclusió residencial crònica.

 En un recent article a Contexto, Albert Sales i Laura Guijarro citaven alguns exemples paradigmàtics de persones sensellar atrapades en aquesta espiral d’exclusió a la que t’aboca no poder accedir a un habitatge digne.

Com Ricardo, ens explicaven, d’uns 50 anys, que va passar un any i mig dormint al carrer. Amb l’ajuda d’un equip d’educadors social va accedir a un alberg municipal, després en un centre residencial en el que va rebre suport durant un any i mig per trobar feina i refer la seva vida. Ho va aconseguir, de vigilant nocturn, amb un salari de 450€. Així ens ha deixat també la feina i els sous, vull dir-ho de pas, les darreres reformes laborals. Va començar a buscar allotjament però no hi ha manera. Té feina, té bona salut, ha reconstruït relacions socials i també gaudeix de certa estabilitat emocional.

Però la seva font d’ingressos és absolutament insuficient per pagar els 800 euros mensuals que pot costar un habitatge digne a Barcelona, o els 350 d’una habitació. Tampoc pot instal·lar-se fora de la ciutat, perquè el que guanyaria amb un preu de l’habitatge més baix ho perdria pel cost en temps i en transport. De manera que continua dependent del suport de serveis socials i entitats no lucratives.

Aquest cercle que es retroalimenta per la falta d’habitatge assequible fa que les persones quedin atrapades en el sistema d’atenció social de Barcelona.

Com diuen Sales i Guijarro a l’article: “sense habitatge assequible, sense fer efectiu el dret a l’habitatge digne, el sistema d’atenció a les persones sense llar es converteix en un carreró sense sortida i la gent atesa no deixa de créixer transitant entre el carrer i els albergs sense poder assolir una vida digna i autònoma”.

En definitiva, doncs, la lluita contra el sensellarisme forma part de la lluita pel dret a l’habitatge. No es pot entendre com una qüestió separada. I la lluita pel dret a l’habitatge s’ha d’entendre, òbviament, com a part imprescindible, clau, de la lluita per la inclusió social i la garantia plena de drets.

Des d’aquest plantejament prioritzar l’habitatge per combatre el sensellarisme es converteix en part de l’acció pública per garantir drets humans i drets socials essencials. Deixa de ser l’acció cap a una minoria exclosa, com s’acostuma a veure, i passa a entendre’s com a part de la vulnerabilitat que avui comparteix una amplia majoria de la societat catalana: la de l’accés a un habitatge digne.

I és aquí on s’ubica el Housing First (HF), com el resultat de les reflexions anteriors. El HF parteix del reconeixement del dret a l’habitatge, i neix per facilitar l’accés d’aquelles persones amb llargues trajectòries de vida al carrer i que, en molts casos, no han tingut la possibilitat de tenir una llar. També es basa en l’evidència de que el suport social y mèdic (si és el cas) resulta més efectiu si la persona té una llar que si viu al carrer o en centres públics.

De moment comptem amb una primera experiència de l’anterior mandat del programa “Primer la Llar”, programa pilot de 50 habitatges per persones sense sostre que intenta seguir els principis del Housing First malgrat algunes limitacions administratives i legals.

Val a dir, però, que aquesta primera experiència es conforma a partir d’habitatge del mercat privat i cal ser conscients de la limitació que això suposa. D’una banda la situació del preu del mercat, que ja he citat. De l’altra, pel marc jurídic vigent. La Ley de Arrendamientos Urbanos fa que l’estabilitat indefinida no existeixi, els contractes són màxim de 3 anys, un període molt curt que, a més, en acabar implica una pujada de preus molt elevada donada la situació del mercat.

Ben al contrari, el HF ha de donar una solució habitacional estable a les persones ateses. L’habitatge que se’ls proporciona ha de ser la seva llar. I no hi ha llar sense estabilitat. Una llar temporal és una pensió. I precisament el que volem evitar és això.

Per això hem revisat les metodologies a partir dels aprenentatges dels darrers 2 anys i preveiem una ampliació de 100 pisos pel programa “Primer la llar”, d’ara al 2.019, que seran de titularitat pública (Patronat Municipal de l’Habitatge).

Així mateix també millorarem la formació i els espais de reflexió  dels professionals implicats, perquè HF suposa entendre el treball social d’una manera totalment diferent. I reflexionar sobre la relació entre personal social i personal psiquiàtric. Si el HF no ens serveix per aprendre a treballar amb una nova jerarquia de saber, no ens serveix.

Sabem que no és “LA solució” al sensellarisme. Però sí sabem que el programa “Primer la Llar” constitueix una eina contra el sensellarisme cronificat i de llarga durada.

I per suposat aquesta acció s’emmarca dins una política d’habitatge molt ambiciosa que va més enllà. Que a ningú li quedi cap dubte que ens hi deixem la pell i que farem tot el que estigui al nostre abast. I es nota. Des de que governem hem aconseguit mobilitzar més de 1.000 habitatge cap al lloguer assequible. Mitjançant la Borsa de lloguer, adquirint-los per compra directa, aconseguint que els bancs en cedissin l’ús, o mitjançant ajuts al lloguer i evitar desnonaments. L’Ajuntament ja té en marxa 26 promocions d’habitatge que crearan més de 1.800 pisos públics de nova construcció, i alhora està impulsant noves fórmules com el cohabitatge en cessió d’ús que crearà 144 habitatges amb preu protegit.

Quan parlem d’habitatge som molt conscients que lluitem contra els elements i caldrà temps per a que es notin els efectes.  Ens enfrontem a unes dinàmiques econòmiques molt fortes, i ho fem força soles, si no fos per l’activisme ciutadà, que ens esperona i ens exigeix.

El problema de l’habitatge a Barcelona és antic i gegant. En aquest país la política d’habitatge ha estat gairebé inexistent, exceptuant l’etapa del govern d’esquerres i les iniciatives municipals. Caldrà que es sumin la resta d’institucions (de la Generalitat a la UE) si volem canviar la tendència.

Nosaltres no estalviarem esforços. Caldrà molta continuïtat en aquesta aposta, i clarament, més d’un mandat. Perquè és igualment cert que estem avançant en la bona línia.