Barcelona està enmig d’una transformació radical. Una transformació en molts sentits, però sobretot de prioritats. Democràcia significa passar del poder dels diners a l’apoderament de la ciutadania, fer una ciutat en comú. Això implica recuperar el control dels serveis públics i dissenyar noves polítiques per garantir drets a les persones. Estem recuperant els bens comuns, perquè ningú quedi exclòs al no poder-los pagar, com farem amb la gestió de l’aigua, els serveis funeraris o la creació d’un operador energètic.

Aquesta transformació passa també per donar més veu a la ciutadania, impulsant la coproducció amb entitats i facilitant així la seva participació en el disseny de polítiques i serveis. Després de dos anys i mig, tenim la gestió municipal millor valorada dels últims 12 anys a la ciutat. Gairebé el 70% dels ciutadans i ciutadanes aproven la feina feta, un motiu més per seguir per aquest camí. També som la primera capital de l’estat en inversió social, perquè hem posat a les persones al centre de les polítiques.

Quan vam arribar vam haver de respondre a l’emergència social a la que ens havia conduit la crisi revertint les retallades del govern anterior, especialment en salut, educació i serveis socials, pilars bàsics de l’Estat del Benestar. Però més enllà d’aquestes polítiques a curt termini sabem que la lluita contra les desigualtats requereix mesures estructurals, més enllà dels plans de xoc. Aquestes mesures estructurals passen per diversos eixos de canvi dirigits a impulsar l’autonomia i l’apoderament de les persones, a enfortir vincles i a garantir drets com el de l’habitatge o als subministraments bàsics. Actuant davant dels bancs, per exemple, multant aquells que especulen amb pisos buits, també davant l’oligopoli elèctric quan vulneren els Drets Humans i amb els operadors turístics per oferir pisos il·legals. D’altra banda, és també important donar visibilitat i dotar de plans estratègics a problemàtiques que estaven amagades com la salut mental, el sensellarisme, la pobresa energètica o la feminització de la pobresa. Cal mirar els problemes a la cara, dimensionar-los i actuar per no deixar a ningú enrere.

També vol dir avançar en la garantia de rendes, com la d’infància o la de famílies monoparentals, o per tenir una ciutat diversa amb accessibilitat universal,  tothom ha de tenir dret a la ciutat. L’educació rep també un atenció especial a Barcelona amb més escola pública i de més qualitat, un eix de treball clau per la reducció de les desigualtats i per ampliar oportunitats.

Però per transformar una ciutat i fer-la més cuidadora i protectora de drets es necessita comptar amb la complicitat d’altres administracions. Combatre la  precarietat laboral o els problemes d’accés a un habitatge digne sense el suport legislatiu de l’estat fa les coses molt complicades. És per això que una línia de treball de Barcelona és l’impuls al municipalisme i al treball en xarxa de ciutats europees. Un exemple ha estat l’apoderament des d’Eurocities de la veu de les ciutats davant l’European Social Pillar. Si volem justícia global necessitem més poder local.